Dimecres

Està trista, molt trista i ja no sé que fer, considero que no tinc justament un caràcter fluix, sóc bastant fidel als meus principis i poc a poc el meu cap comença a desdibuixar el seu camí a la felicitat , pot una persona deixar de ser feliç la resta de la seva vida?

Què ens alegra? Quines garrotades et pot fotre la vida per enfonsar-te? M’enfonsaré jo també en algun moment? Per sort és estiu i tinc les piles carregades, i aquesta creuada entre la depressió i la felicitat la penso guanyar pels meus collons (espero que aquesta vegada no acabin sent només una cacauets...). Prendre decisions i implicar directament als sentiments d’altres comporta una altíssima responsabilitat , qui m’acabarà jutjant per aquestes decisions? El destí? Algun Déu? El pitjor dels jutges som nosaltres mateixos, el cap és malvat , ens fustiguem més del que podria fer qualsevol altre, perquè ens auto- creem pors? Ara toca aparcar una mica la meva independència i sumar, sumar, sumar i sumar! i ser més que mai nosaltres mateixos.