Dimecres

Està trista, molt trista i ja no sé que fer, considero que no tinc justament un caràcter fluix, sóc bastant fidel als meus principis i poc a poc el meu cap comença a desdibuixar el seu camí a la felicitat , pot una persona deixar de ser feliç la resta de la seva vida?

Què ens alegra? Quines garrotades et pot fotre la vida per enfonsar-te? M’enfonsaré jo també en algun moment? Per sort és estiu i tinc les piles carregades, i aquesta creuada entre la depressió i la felicitat la penso guanyar pels meus collons (espero que aquesta vegada no acabin sent només una cacauets...). Prendre decisions i implicar directament als sentiments d’altres comporta una altíssima responsabilitat , qui m’acabarà jutjant per aquestes decisions? El destí? Algun Déu? El pitjor dels jutges som nosaltres mateixos, el cap és malvat , ens fustiguem més del que podria fer qualsevol altre, perquè ens auto- creem pors? Ara toca aparcar una mica la meva independència i sumar, sumar, sumar i sumar! i ser més que mai nosaltres mateixos.

Estimat bloc

T’he tingut arraconat bastant més d’un any, prosperar en les noves tecnologies fa caure vells costums a l’oblit, un oblit fugaç que et trobava a faltar alguns dies difícils, aquells dies especials que vols explicar alguna cosa que només tu, jo i els que et llegeixen podem entendre.

T’he de reconèixer que torno a escriure’t perquè llegeixo un llibre relacionat amb un bloc d’ Internet, però t’has de sentir estimat com quan et vaig començar aquell 2006.
La meva vida ha canviat molt en aquest darrer any llarg, ha entrat nova gent a la meva vida, uns altres hem anat perdent el contacte i d’altres mai més tornaran, és el cicle de fer-se gran i jo no seré menys que la resta de la humanitat.
He de recordar que sempre m’ha agradat escriure amb senzillesa, cartes a amics , la Laura per excel•lència ha estat la persona que ha rebut tradicionals i llarguíssimes cartes meves i ara és una de les persones que poca a poc ens hem anat distanciant, però ens enviem cartes amb el pensament i sabem que la nostra correspondència no ha de dur cap segell.
Ara estic a Terrassa, he passat unes vacances molt agradables i estic molt relaxat, sincerament necessitava desconnectar una mica d’aquesta pressió poc perceptible però que va consumint com petites termites a una vella biga, ara he fet un tractament i crec que estic més fort i seré que mai.

La meva vida continua rodejada de gent al Facebook hi pots trobar més informació , ja fa uns dies us vaig presentar perquè no t’oblidessis de mi. He estat uns dies a Mallorca i uns altres a Camprodon, en els respectius emplaçaments m’han acompanyat en Jordi, Núria, Trini, Pau i Free. Com et deia abans gent de tota la vida i gent nova. La Núria gairebé viu igual o més aventures que jo en aquesta vida algun dia escriurem un Best Seller de les nostres anècdotes, la Trini ja la coneixes segueix igual que sempre activa i sempre predisposada a ajudar a tothom i fer activitats per fer passar una bona estona.
En Pau és una de les darreres persones que ha aparegut, és alt com el seu Sant mana (alt com un St. Pau), té els ulls immensament clars i tot el que té d’alt ho té de bona persona. Però també m’acompanya molta més gent per aquestes contrades. La Laia la meva companya de pis que està per Japó de vacances, per si no t’ho havia dit em vaig emancipar i ara sóc un d’aquells que fa bons propòsits intentant omplir la nevera i que arribo a casa tant cansat que no cuino i em caduca el menjar...

Bé petit bloc , t’aniré explicant coses noves i records d’aquest últim any. Fins aviat!